divendres, 17 de juliol del 2015

Maset de Meló


En un dels punts situats més al sud-oest de la població, junt a la carretera CV-793, ens trobem amb el Maset de Meló, un conjunt de construccions d’origen divers, en estat d'abandonament i amb parts que amenacen ruïna.

L'edifici més antic es correspon al nínxol principal de la masia. És un edifici de murs de maçoneria i coberta a dues aigües. De planta rectangular formada per tres crugies, les dues anteriors tenen una estructura de forjat de "revoltons" sobre jàssera i murs de càrrega i la posterior s’assenta sobre una línia d'arcs i espais voltats. A la planta baixa, aquest tram interior queda per baix de la cota del terreny adjacent, la qual cosa podria justificar la tècnica constructiva adoptada, buscant un efecte de contenció.

La planta baixa es va utilitzar com a bar-restaurant fins la dècada dels noranta, amb salons, magatzems, serveis i cuina. A les plantes superiors s'accedeix per un cos d'escala construït al centre del tram del fons. La primera planta conté les habitacions, disposades al voltant d'una dependència central, mentre que la segona es va a dedicar a cambra. A pesar de la diversitat de tècniques adoptades, l'edifici pareix una construcció unitària, sòlida i ben concebuda, que pot datar-se –pels materials emprats– entre l'últim deceni del segle XIX i els primers anys del segle XX.

A aquest cos principal se li afegeix pel nord un cos d'edificis més baixos, però de la mateixa tècnica, sense quasi acabats. Són corrals, quadres i un pallar, de datació pareguda a la de l'edifici principal. Continua per ordre cronològic un edifici adosat per l'angle sud, que correspon a les restes d'un celler de vins molt deteriorat. La coberta era de teula cerámica sobre cintres de fusta, a dues aigües. La nau única conserva restes de quatre dipòsits de formigó i bancs correguts de maçoneria i ciment.

Finalment, al nord-est de la façana principal s'adossa un edifici de planta quadrangular, amb coberta de fibrociment sobre cintres de fusta, a dues aigües, arruïnada, que pareix haver sigut utilitzat com a cuïna auxiliar. Davant l'entrada principal, s’obri un pati delimitat per un mur baix, de maçoneria i ciment, rematat per dentells decoratius. Al pati es pot accedir per una porta amb un tram d’escala, però al sud el mur s'interromp i permet el pas de vehicles fins l'interior. Fora del recinte, cap al sud, es conserva una piscina o bassa. 

dilluns, 15 de juny del 2015

Vistabella


En la vessant sud-est del Serral de Fontalbres, ens trobem amb l’enderrocat Mas de Vistabella. El nom de Vistabella no podia ser més encertat, atés que des d'aquest punt les panoràmiques sobre la Foia de Castalla són espectaculars. En primer terme tenim Castalla amb el seu castell reconstruït, així com la Serra de l'Arguenya, coberta de vegetació i reblerta de masos. Darrere, la Serra de Castalla, amb les Penyes de Litero i la Lloma Llarga; i a la seua esquerra, l'allargada i boscosa Serra del Maigmó, amb les majors altures de la comarca.

Tant l'edificació com les terres de l'explotació van ser abandonades a mitjans del segle passat i han evolucionat gradualment cap a una situació de ruïna. Les causes del seu abandó poden ser diverses però, donada la seua ubicació, es deu amb total seguretat a la dificultat de les comunicacions, en trobar-se en un dels llocs més abruptes i elevats de la serra i la impossibilitat d'introduir la mecanització en les terres.         

Tots aquests canvis no són sinó el reflex del fenomen de despoblament de les masies que hem vist en parlar de l'èxode rural esdevingut en la serra d'Onil.

divendres, 12 de juny del 2015

Notes sobre la història del Cadastre


La situació actual del cadastre de rústica a Espanya és conseqüència de les diferentes orientacions legislatives que s'han derivat al llarg del temps; per això, ens sembra oportú realitzar una breu referència a les principals normes que han configurat l'actualitat d'aquesta institució en el nostre país. 

És en el regnat de Felipe V on s'introdueix el terme i el concepte modern de cadastre; es va establir un tipus de contribució i cadastre únic, que es va instituir en el Decret de Nova Planta, estructurant-lo de forma definitiva el Ministre Patiño en 1716. No obstant això, per a portar a la pràctica el nou sistema tributari era imprescindible dur a terme un registre o cadastre de totes les propietats immobles.

És a partir de la Reforma Tributària d'Alejandro Mon, per Llei de 23 de Maig de 1845, quan s'inicia la confecció de registres i cadastres de la propietat territorial. Per Llei de 24 d'Agost de 1896 i posteriorment la de 27 de Març de 1900, ja en la reforma de Fernández Villaverde, s'ordena la formació d'un Cadastre per masses de cultiu i classes de terreny, la rectificació i valoració de les cartilles avaluatories de la riquesa territorial i la formació d'un registre fiscal de finques i ramaderia.

El que cal ressaltar, és que en qualsevol d'aquestes etapes, sempre s'adverteix una funció primordial consistent a servir als interessos fiscals dels quals posseïen el poder en cada època.

A continuació adjuntem còpia de l'esbós planimètric del Terme Municipal d'Onil format per Llei de 24 d'Agost de 1896, on es poden observar totes les edificacions rústiques existents en aquell temps. Per a descarregar-lo en alta resolució, premeu ací: https://drive.google.com/open?id=0B50fzlJTDfcdbEx4VTJZQzNoV2M&authuser=0



dilluns, 1 de juny del 2015

La Font del Moro i la Mora Lletja

Conta la llegenda que durant la Reconquesta, els nobles nouvinguts desposseïren als moros de les millors terres que Onil tenia, de manera que aquests van haver d’aposentar-se en les terres més pobres, sempre a la part de la serra.

Així és que la Font del Moro, que és una finca en la part baixa de la Serra d’Onil, era regentada per un poderós moro descendent de les hosts de Boabdil.


Més amunt n’hi havia una altra finca anomenada La Mora Lletja; allí vivia una mora que era menyspreada per mora i per lletja, sent la burla dels nobles cristians.




En canvi, per estes terres també hi vivia una mora d’ulls blaus i cara morena la qual sí que gojava dels favors dels nobles que per ací habitaven, degut a la seua bellesa. Esta mora era tractada i considerada amb tota classe de deferències, ja que al ser tan bonica, els nobles colivencs gojaven dels seus favors amorosos. Aquesta vivia en la casa que hui coneixem com Caseta Mora, eixa caseta a les esquenes de la finca de la Torre ubicada en el cor de l’horta de Favanella.




A més a més, la moreta d’ulls blaus tenia els drets a les aigües de la Font de Favanella. En canvi, a la desventurada mora lletja no la deixaven ni tan sols baixar a omplir els seus cànters d’aigua a la font. Es pot veure la gran injustícia que amb ella feien aquells nobles.

Com hem dit abans, en la Font del Moro vivia un poderós moro que començà a tractar a la mora lletja amb l’estima i respecte que ella es mereixia, de manera que la deixava omplir els seus cànters d’aigua en la seua font i llavar la roba en la seua basseta; i com, tot i que era una mora lletja, tenia unes nobles virtuts, resulta que el moro va acabar casant-se amb ella.

Però, al cap d’uns quants anys, quan la parella ja tenia set o vuit xiquets, va succeir que foren desterrats tots els moros que quedaven per estes terres i expulsats a l’Àfrica, de manera que els va tocar anar-se’n.

Se n’anaren amb un gran pessic al cor, perquè havien deixat en la Font del Moro i en la Mora Lletja els millors anys de la seua vida.

Quan els seus fills foren ja grans, homes ben fornits en edat de lluitar, s’allistaren en l’exèrcit i van vindre a atacar les costes des de Cullera fins Alacant, a les ordres del Dragut, sempre amb la idea de recuperar allò que ací havia sigut d’ells, i d’on, de manera brutal, van ser desterrats, sent com era aquesta terra tan seua com hui és nostra.

Pot dir-se que no venien per saquejar-la, com s’ha contat sempre, sinó més bé per la nostàlgia que a tots ens produeix quan ens allunyem de la nostra terra d’origen.

Doncs bé, quatre dels fills del moro de la Font i de la mora lletja, vingueren en les naus del Dragut i atacaren La Vila Joiosa. En el desembarcament, que tingué lloc el dia de Santa Marta, moriren dos dels germans, i els altres dos es van endinsar cap a les terres de l’interior, però no van poder passar de la Penya de Xixona, des d’on van divisar la Foia de Castalla i allò que més els interessava a ells: Onil i les seues terres.

Quan van poder tornar a casa i van relatar als seus pares tot el que havia succeït, aquests no van sentir pena per la mort dels seus dos altres fills, ja que deien: ...els nostres fills descansen en la terra d’Alacant, on nosaltres voldríem que reposaren les nostres despulles... I s’alegraren també de saber que els dos fills que havien tornat havien vist una altra vegada la seua terra i la dels seus avantpassats, i a la qual tots ells, com colivencs que eren, els haguera agradat tornar a morir: la terra que els havia vist nàixer.