L'Argilar

Als peus de la Serra d'Onil, cap a l'oest de la població, ens trobem amb el mas de l'Argilar. Els abundants sediments i dipòsits minerals de material granulós molt fi existents al terreny donen nom tant a la partida com al mas.

Es tracta d’una casa humil, gairebé sense detall en la construcció, amb dos altures i  a dos aigües l’estructura principal, i una altura i un aigua les construccions laterals, que acomplien les funcions de magatzem, estable o corral.

Hui en dia es dona la curiosa situació en què la casa es troba totalment abandonada i pràcticament en ruïna, però les terres que s’explotaven des de la mateixa segueixen sent treballades, almenys en part.  

Monvari

Cap a l’est de la Serra d’Onil, situat al mig d’una valleta a 900 metres d’altura, ens trobem el mas de Monvari. La planta de la casa és en forma d’L, el tipus de planta predominant en els masos de la Serra d’Onil. Consisteix en realitat en afegir al tipus de planta rectangular un lateral en la façana davantera o posterior que acompleix les funcions de magatzem, estable o corral. Un altre dels elements característics dels masos de la zona que podem observar és el pati de reduïdes dimensions ubicat a la part davantera, on es troba la porta principal d’entrada a la casa.

El manteniment de la casa corre a càrrec del propietari simplement pel desig de mantindre-la habitable com a segona residència. Les terres de cultiu vinculades a aquest tipus de masos evolucionen en un doble sentit: o bé són abandonades, mantenint cultivat en alguns casos el propietari alguna xicoteta parcel·la de les més properes a la vivenda com activitat d’oci; o bé el cultiu de les terres es manté en actiu explotades directament pel propietari, el qual habita en algun nucli urbà proper a les terres i es desplaça al treball d’aquestes quan és necessari, però el mas roman deshabitat la major part de l’any. Aquest és el cas més simptomàtic de la profunda transformació que han sofert els masos quant al seu ús tradicional.

Als voltants de la casa, uns cinquanta metres cap al sud, ens trobem amb la font de Monvari, un naixement del qual brolla un aigua cristal·lina que en el seu dia donava l'abast als habitants de la casa.

Casa de Favanella

Introduirem ara un paratge vital per a l’esdevenir de les vides de la gent d’Onil al segle XIX: Favanella. Podem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que era, i possiblement encara siga, el paratge més bonic i alegre del nostre sòl. Compost per una sèrie de grans cases, a més dels infinits albergs que proliferaren en el seu entorn, en el passat va arribar a ser una alqueria amb el seu Senyor, i amb una població activa que té molt a veure en la història de la nostra població.

En aquest paratge ens encontrem amb la Casa de Favanella, una casa senyorial d’elevat valor arquitectònic i gran volum edificat construïda en tres altures. El plànol de la casa parteix d’un nucli central quadrangular al que s’afegeixen dos laterals a la part posterior, de més senzilla construcció i menor altura, dedicats a les funcions agrícoles i ramaderes. Aquestes construccions laterals es tanquen conformant un pati.

En l’actualitat, la casa és utilitzada pels propietaris com a segona residència, existint una persona encarregada del seu manteniment durant tot l’any, però sense arribar a residir en ella. En els voltants de la finca es pot trobar una àmplia zona enjardinada amb un petit sender botànic i unes altres construccions menors. S’aconsegueix, d’aquesta manera, un espai afegit a la casa dedicat a l’escampament en les èpoques favorables de l’any.

La Canyada

La Finca de la Canyada s’ubica en una zona d’alt valor ecològic dins del terme municipal d’Onil, molt a prop del d’Ibi. Dins de la finca podem trobar diverses espècies arbòries de gran valor, algunes d’elles incloses dins del Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana, com ara el Pi Blanc (ja desaparegut) o l’Arboç de la Canyada.

La casa de la Canyada és possiblement la casa més gran ubicada en sòl rústic dins del terme d’Onil. Sense anar més lluny, la seua façana principal mesura seixanta metres de llargària i la seua superfície construïda ronda els cinc mil metres quadrats. A la part davantera de la vivenda ens hi trobem un gran pati, al mur del qual s’observen diverses garites i torres defensives.

Lamentablement, la finca de la Canyada és hui en dia notícia per uns altres motius totalment diferents. I és que un grup d’empresaris pretén construir un gran projecte turístic, comercial i empresarial que comptarà amb un camp de golf de 18 forats, un club de camp, un hotel rural en la casa que dona nom a la finca, un centre hípic, un ecobulevard i un parc tecnològic. Promotors i polítics pareixen no escarmentar i encara planifiquen aquestos macroprojectes en una època en què l’activitat urbanística ha tocat fons degut als seus abusos.

Casa Mossén Joan

És una casa de gran dimensions, senyorial, sobretot la part reservada als propietaris. Té capacitat per a dos famílies: la del mitger, que ocupa la part més humil; i la del propietari, que ho fa a la resta de la casa.

La casa té dos parts clarament diferenciades: la part destinada a la vivenda, amb dos altures i una cambra superior; i el pati i la zona destinada a corral, amb el seu característic mur coronat amb merlets.

La casa era habitada la major part de l’any pel mitger, persona al servei del propietari que duu l’explotació de les terres de manera constant i regular, ocupant-se, tanmateix, del seu manteniment. Els propietaris sols habitaven la vivenda en períodes estivals i dades assenyalades.

A meitat del segle XIX, la casa era propietat de la família Payá. En ella van ressidir el Cardenal Payá, personatge molt relacionat amb el poble d’Onil, i el seu nebot, José María Payá Alonso de Medina, els quals van saber mantenir-la amb certa gràcia.

Hui en dia, hi ha zones de la casa que es troben en situació de ruïna evident i altres que, a causa dels canvis de propietaris, i últimament, l’alteració de les seues funcions originals, han sigut rehabilitades prestant poca atenció a l’estètica original de l’edificació.

Casa Tàpena

Situada a un parell de quilòmetres del Casc Urbà d’Onil, la Casa Tàpena és un antic mas propietat actualment de la Diputació d’Alacant, en els terrenys del qual s’ha habilitat un curiós espai natural amb diversos ambients mediterranis, un gran jardí en forma de laberint vegetal i una àrea recreativa, tot això als peus d’un zona muntanyosa situada entre la Serra d’Onil i l’Alt de Biscoi anomenada Favanella.

La casa ja existia a finals del s. XVIII i als seus peus s’ubica el pantà i la font natural de Favanella que donava abast a la casa, i que s'ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per als colivencs. L’entorn permet gaudir de la natura i la vegetació típica d'un bosc mediterrani.

La Casa Tàpena és una de les cases de major excel·lència des del punt de vista arquitectònic ubicades al terme d’Onil. Les tres altures en part de l’edificació, la coberta a quatre aigües, el bigam amb fusta de gran qualitat, el paviment amb lloses decorades en algunes estàncies, les grans reixes exteriors, etc., són característiques pròpies dels masos de major categoria.

El Somo

En la falda d’un turó que dona dom a la casa i ubicat en una zona pedregosa amb forta pendent, ens trobem amb les ruïnes del mas del Somo. De la casa, de reduïdes dimensions, a penes s’observen restes del perímetre exterior, hui en dia cobertes d’abundant vegetació.

Aquesta edificació, juntament amb el mas de la Mare de Déu de les Neus, són les dos úniques edificacions de la Serra d’Onil construïdes en una sola altura i amb coberta a una aigua. I és que la coberta a dos aigües presentava certs avantatges davant la coberta a una aigua, més econòmica i senzilla. Per exemple, la possibilitat d’ampliar la superfície edificada, el fet de reduir els inconvenients de les precipitacions tant en forma d’aigua com de neu...

El mas del Somo era una casa de condició humil, construïda amb els materials més bàsics i rudimentaris. No obstant això, la seua privilegiada situació la feia una propietat molt volguda i envejada.

La Mare de Déu de les Neus

Al cim del Tossal de Fontalbres ens trobem amb les ruïnes del mas de la Mare de Déu de les Neus. A penes queden restes del perímetre exterior de la casa i alguna que altra partició interior. Des d’aquest punt hi ha una àmplia panoràmica de la Foia de Castalla.

Es tractava d’una casa bloc amb pati, de caràcter humil i construcció tosca. Els materials utilitzats són bàsics i rudimentaris, i els elements decoratius inexistents.

La casa, cas estrany, estava construïda en una sola altura i amb coberta a una aigua. Els pocs casos que es donen de coberta a un aigua a la Serra d'Onil es corresponen amb masos abandonats i de poca superfície edificada. En aquestes situacions, la figura del masero i del propietari solia coincidir, doncs no hi havia grandària ni disposició que permetera allotjar a dos famílies en la casa.

Al costat d’aquest mas encontrem un bancal recentment repoblat de pins. A Onil se’l coneix com el Bancal del Miracle.

El Collao

El mas del Collao es troba en l’actualitat abandonat i a males penes es manté en peu, encara que hi ha evidències que ens fan pensar que no fa massa temps encara estava ocupat, com ara l’engrunsadora que hi ha sota la casa. Tal i com ja hem comentat en altres posts, el procés d’abandó ha afectat majoritàriament als masos situats en les zones de més altitud, amb dificultat de comunicació i on el terreny té més pendent.

El mas té una ubicació nord-est, aspecte estrany i que ens fa pensar que va voler donar-se-li preferència a disposar la façana principal a favor de la pendent a canvi de perdre l’orientació sud-est. L’orientació sud-est és la predominant entre els masos de la serra d’Onil i, per tant, es pot pensar en una clara predisposició a disposar la vivenda de manera que reba el major influx de calor solar com a defensa davant un hivern dur i rigorós.

Per davall de l´era de la casa, entre estrets bancals d’oliveres ens trobem amb la font que donava l’abast a la casa. Les necessitats d’aigua per a la vivenda condicionaven en gran manera la localització dels masos en moltes ocasions. De la font a penes brolla l´aigua gota a gota, i no perquè s´haja assecat el naixement, sinó perquè l´aigua es perd. Sota la font, entre els avellaners, de vegades corre un rierol que, fins i tot, arriba a formar un toll.

El Tormet

El Tormet era un refugi de reduïdes dimensions, estimadíssim pels habitants d'Onil. Era de propietat particular, però estava al servei i disposició de qui ho sol·licitara.

Està situat front a la Penya del Tormo i encarat cap a sol naixent. Davant la casa es forma una xicoteta replaceta tancada per un baix mur d'obra, des d'on hi ha una bellíssima vista al migdia. Per tant, la Marjal i Castalla estan en el seu punt de mira.

Cap a la part nord, dos colossals anouers donen ombra al brollador i la seua basseta.

En les rodalies d'aquesta finca s'han trobat restes arqueològiques que aconsellen una especial protecció. Les restes estan molt relacionades amb les trobades en la finca del Fontanal, donada la seua proximitat. 

Casa de Franco

Era una grandíssima casa de cultiu ubicada en la partida del mateix nom. D'una banda, estava la part noble, adequada per a vivenda de l'amo. D'altra, el domicili de la família que la cultivava, sòbria, confortable amb una foraca encesa durant tot l'hivern ininterrompudament i abundants habitacions amb la seua corresponent alcova. La resta, corrals, quadres i cellers. Adossada a la façana principal, hi havia una parra que, a més de proporcionar ombra, produïa un raïm riquíssim.

Allí van viure moltes generacions de llauradors amb les seues respectives famílies nombroses. El fill major substituïa el pare en la desitjada herència de servir l'amo.

En la Casa de Franco hi havia, a prop de l'era de pa trillar, un pi gran i bellíssim que es divisava a llarga distància, de manera que podia localitzar-se la casa pel dit arbre.

En l'actualitat, la casa es troba en bon estat de conservació, ja que recentment s'ha realitzat una rehabilitació tant de les façanes com de la coberta. No obstant, ha perdut part del seu encant, a l'haver prestat poca atenció a l'estètica original de la vivenda.

Tahuenga

El mas de Tahuenga es situa en la falda de la vessant de la solana del mateix nom, aproximadament a 930 metres d’altura en la zona nord-est de la Serra d’Onil.

Es tracta d’una edificació que a dures penes es manté en peu on l’estructura principal és de dos altures i a dos aigües, amb un pati situat a la part davantera de la casa. A la edificació principal se li afegeixen diverses construccions, també en la part davantera, d’una altura i un aigua, destinades a magatzem, estable o corral.

És un tipus de casa amb murs de maçoneria revocada i presència d’elements de reforç de més categoria, com ara els carreus ben llaurats en els cantons. El forjat es realitza amb bigam de fusta bastant treballada. La casa no està exempta de una certa dedicació a l’estètica.

El mas va ser abandonat allà per meitat del segle passat i ha evolucionat paulatinament cap a una situació de ruïna. En aquest cas, les terres van ser abandonades juntament amb la vivenda. Cal dir, que el procés d’abandó ha afectat, en general, als masos ubicats en els llocs més abruptes o elevats de la Serra d’Onil, amb dificultat de comunicació i on el terreny té més pendent i, per tant, les terrasses menys superfície, fet que incideix en la seua escassa rendibilitat.

Ens crida l’atenció la presència d’una finestra centenària en la façana nord de l’edificació, amb la inscripció “1912” marcada amb claus i que ens porta enyorances d’un passat bucòlic, nostàlgic i evocador.

El Tormo

Prop de la població, cap a l'Oest i ja als dominis de la Serra d'Onil, ens encontrem amb la casa del Tormo. Es tracta d'una vasta mansió senyorial de dos altures més un torreó, ja construïda cap a finals del segle XIX.

En l'actualitat, la casa es troba en molt bon estat de conservació. La seua situació actual ha representat un canvi d'ús cap a funcions residencials i d'escampament, de tal manera que actualment s'utilitza com a segona residència. La casa roman deshabitada la major part de l'any, i és utilitzada ocasionalment pels seus propietaris durant el període vacacional o en caps de setmana. De l'explotació de les terres s'encarrega un mitger, que ja no habita la vivenda, però la visita i la manté ocasionalment.

El paratge on s'ubica la finca, muntés, agrest i ondulat, va servir durant molts anys per a reunir mossos i mosses als dies de Pàscua per a gaudir d'una de les més típiques tradicions colivenques, menjar "la mona".

La Cava

Altra de les cases que per aquells temps existia, encara que hui en dia està pràcticament a terra, és la Cava. Aquesta casa posseïa un brollador abundant d'aigua que sortia de dins d’un alcavó i que va donar origen a una bassa molt gran, al menys per a aquells temps.

L'aigua, abundant, va donar lloc a un llavador "públic", perquè a ell acudien sense autorització les mestresses de casa al menys tres vegades a l'any: en Festes d'Abril, en Festes del Nostre Senyor Robat i en Nadal. Eren dates de grans bugades ja que la festivitat ho requeria.

La dona d'aquella època, diligent sempre, va demostrar gran predisposició a la neteja. Una vegada acabada la bugada i seca la roba, a poqueta nit tornava a casa i la primera feina era col·locar la roba als armaris, entre sucosos fruits de codony que impregnaven de dolç olor el que allí hi havia guardat.

Altre dels atractius que tenia la Cava eren els peixets de colors que nedaven per les seues aigües. Els xiquets, mentre les seues mares llavaven, s'entretenien llançant-li molletes de pa i mirant-los com es barallaven per caçar-les.

Èxode agrari

L'extraordinari desenvolupament industrial experimentat a la Foia de Castalla des dels anys 50, va convertir a Onil en punt d'immigració. Fins principis dels anys 80, acudeixen al municipi aproximadament un miler d'immigrants procedents fonamentalment d'Aragó i Andalusia. L'any 1990, aquesta població immigrant representa aproximadament un 40% del total de la població d'Onil.

Aquest atractiu no pot sinó reforçar el fenomen de transvasament de població activa des del sector primari a la indústria. A Onil es produeix una gran pèrdua de població activa agrària, fins el punt que la composició de l'estructura professional es modifica significativament.

Aquest fenomen va suposar l’abandonament progressiu de les terres de cultiu menys productives, que, lògicament, són les situades en la Serra d'Onil. L'efecte immediat sobre les vivendes situades en aquesta zona ha sigut un canvi en les seues funcions originals, donant lloc en algunes a la seua utilització com a segona residència; en altres al manteniment d'una agricultura minoritària a temps parcial amb abandonament o no de la masia; i en altres a la seua virtual decadència.

El fenomen de l'abandonament ha sigut el que ha afectat majoritàriament a les masies que s'ubiquen al terme d'Onil. La seua condició humil, la dificultat de comunicacions i de mecanització de les terres, la falta de rendibilitat i l'atractiu que representava la creixent industrialització de la comarca són causes que ajuden a aquest fet. Algunes s'encontren en estat de ruïna absoluta o inclús han desaparegut; altres mantenen habitable tan sols alguna estància dedicada a l'emmagatzemament d'apers; un tercer grup han sigut remodelades, mantenint en major o menor mida l'estètica original de la vivenda; i, finalment, un reduït número manté l'ús tradicional de primera residència i suport d'una explotació agrícola. En qualsevol cas, la previsible evolució dels masos d'Onil, els encamina cap a una transformació que els habilita per a un ús diferent d'aquell per al que van ser construïts.

El Fontanal

Una de les finques més poderoses i majestuoses era el Fontanal. Estava i està enclavada enmig d'un paisatge agrest amb relleus escarpats i penyassegats grisos i rogencs. La seua superfície va extenent-se fins la vall suaument, d'on resulta molt aprofitable el seu sòl per a l'agricultura. L'ametla era i és el seu principal cultiu, així com diverses parcel·les d'horta que rega del seu propi manantial.

La casa presenta un magnífic estat de conservació degut al manteniment i les reformes portades a terme pels actuals propietaris. Està situada en un monticle des d'on queda abrigada per la serra. Allà per la segona meitat del segle XIX va haver de ser testimoni de moviments polítics, projecció de revoltes i acaçaments en major o menor mida. Però el que fa al Fontanal un lloc d'interés, és ser el bressol de la nostra civilització. Allí habitaren 5000 anys abans de Crist els homes que amb el temps van formar, en les rodalies del que huí és l'Ermita de la Mare de Déu, els primers poblats amb arrels ibèriques que després donaren lloc al nucli colivenc.

Podem dir, doncs, que al Fontanal, s'ha situat l'hàbitat més important de la nostra cultura primitiva.

La Fandoma

Les ruïnes del Mas de la Fandoma es troben a un emplaçament privilegiat, en la capçalera d´una enlairada valleta d´ametlers. Des del mas es pot gaudir d'una de les valls interiors més belles de tota la serra, plena de frondoses ombries de pinar. Ací naixien diverses fonts, que generalment s´han anat assecant.

Davant de la casa hi ha un pou, recuperat l´any 1991 pel Centre Excursionista Colivenc. Té una font amb aixeta, d´on abans brotava aigua, i una basseta sempre buida d´aigua i plena de malesa.

Inici

Aquest humil blog tan sols pretén donar a conèixer una xicoteta part de la història del nostre poble. D'una banda, pretenem fer un reconeixement i un homenatge a la gent del camp, en el sentit més ampli. D'altra, intentem recollir l'interés i la sensibilitat pel patrimoni cultural, en general, i pel patrimoni rural, en particular.

Les construccions rurals, testimonis del present i d'un passat no massa llunyà, són fites en les serres, planes, ombries i solanes que ens envolten i petjades de l'activitat humana en el paisatge al llarg de la història.

En poc més de cinquanta anys, Onil ha passat de ser una localitat bàsicament agrícola, a convertir-se en un municipi industrial i de serveis. Aquest canvi ha comportat l'abandonament de bona part del camp i del patrimoni cultural que en ell es troba. Com a conseqüència d'aquest fet, bona part dels masos existents al terme d'Onil es troben hui en estat de ruïna o completament assolats. Pocs funcionen per a l'oci dels seus propietaris i menys encara són utilitzats com a vivenda habitual i per a l'agricultura.

Com hem dit abans, volem donar a conèixer, però també reflexionar sobre el present i el futur dels masos i la resta de construccions rurals d'Onil. Tots tenen la seua importància, a nivell individual i com a part d'un conjunt més ampli, encara que a penes és reconeguda i valorada.

Per això, vos convidem a participar en cadascuna de les entrades. Estarem encantats de que ens acompanyeu en aquest viatge.