La Volta de Baix

El mas de la Volta de Baix se situa a escasos 500 metres del casc urbà de la població, en direcció est, als peus del barranc de les Penyes Roges.

Es tracta d’una edificació de planta irregular construïda en tres altures, coberta a dos aigües i un ampli jardí en la part davantera. Al cos principal s’adossen altres de menor grandària de caràcter agrícola.

Les edificacions de tres altures suposaven a la seua època una major complexitat en la construcció i una major disponibilitat econòmica. Aquest cas es dona, sobretot, als masos que se situen més a prop dels nuclis urbans que rodegen la Serra d’Onil. Aquestes edificacions anaven sent absorbides per la població a mesura que creixia el seu casc urbà, de manera que el seu propietari encontrava assequible condicionar-les per a viure tot l’any i desplaçar-se al treball diàriament.

Observem una ordenació regular de buits de façana. El pis principal compta amb balcons i la segona planta o cambra amb buits de menor grandària.

En l'actualitat, la vivenda és habitada amb prou continuïtat pels propietaris, però la seua dedicació no és l’agricultura. Per tant, les terres són abandonades en la seua major part i aquelles que es mantenen explotades ho són a manera de segona dedicació i normalment amb l’ajuda d’una persona encarregada a la qual es remunera per serveis concrets.

L'Ombria

El mas de l’Ombria és una casa que s’ubica en una vessant del Barranc dels Planets, al nord-est del nucli urbà. La casa rep el seu nom degut a la seua posició en una zona muntanyosa orientada a esquenes del sol, és a dir, en la zona d’ombra orogràfica, pel que la quantitat de radiació solar que rep és molt menor que la que tindria si no tingués el relleu que intercepta gran part dels rajos solars.

La casa constava de coberta a quatre aigües el bloc principal de dos altures destinat a vivenda i dos laterals de més senzilla construcció i menor altura destinats a magatzem. Els dos laterals es tancaven per darrere conformant, aleshores, el pati posterior.

En el seu origen va ser un mas de gran excel·lència amb murs de maçoneria revocada i presència d’elements de reforç de més categoria. El bigam era de fusta bastant treballada i de qualitat. A més, la casa no estava exempta d'una certa dedicació a l’estètica, com ara els balcons totalment enreixats i les pintures decoratives en algunes estàncies.  

El mas va ser abandonat allà per meitat del segle passat i va evolucionar paulatinament cap a una situació de ruïna. Cal dir que la vivenda ha sigut recentment restaurada, no obstant això, ha perdut la major part del seu encant degut a que no s’ha prestat cap atenció a la seua estètica original.

L'Argilar

Als peus de la Serra d'Onil, cap a l'oest de la població, ens trobem amb el mas de l'Argilar. Els abundants sediments i dipòsits minerals de material granulós molt fi existents al terreny donen nom tant a la partida com al mas.

Es tracta d’una casa humil, gairebé sense detall en la construcció, amb dos altures i  a dos aigües l’estructura principal, i una altura i un aigua les construccions laterals, que acomplien les funcions de magatzem, estable o corral.

Hui en dia es dona la curiosa situació en què la casa es troba totalment abandonada i pràcticament en ruïna, però les terres que s’explotaven des de la mateixa segueixen sent treballades, almenys en part.  

Monvari

Cap a l’est de la Serra d’Onil, situat al mig d’una valleta a 900 metres d’altura, ens trobem el mas de Monvari. La planta de la casa és en forma d’L, el tipus de planta predominant en els masos de la Serra d’Onil. Consisteix en realitat en afegir al tipus de planta rectangular un lateral en la façana davantera o posterior que acompleix les funcions de magatzem, estable o corral. Un altre dels elements característics dels masos de la zona que podem observar és el pati de reduïdes dimensions ubicat a la part davantera, on es troba la porta principal d’entrada a la casa.

El manteniment de la casa corre a càrrec del propietari simplement pel desig de mantindre-la habitable com a segona residència. Les terres de cultiu vinculades a aquest tipus de masos evolucionen en un doble sentit: o bé són abandonades, mantenint cultivat en alguns casos el propietari alguna xicoteta parcel·la de les més properes a la vivenda com activitat d’oci; o bé el cultiu de les terres es manté en actiu explotades directament pel propietari, el qual habita en algun nucli urbà proper a les terres i es desplaça al treball d’aquestes quan és necessari, però el mas roman deshabitat la major part de l’any. Aquest és el cas més simptomàtic de la profunda transformació que han sofert els masos quant al seu ús tradicional.

Als voltants de la casa, uns cinquanta metres cap al sud, ens trobem amb la font de Monvari, un naixement del qual brolla un aigua cristal·lina que en el seu dia donava l'abast als habitants de la casa.

Casa de Favanella

Introduirem ara un paratge vital per a l’esdevenir de les vides de la gent d’Onil al segle XIX: Favanella. Podem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que era, i possiblement encara siga, el paratge més bonic i alegre del nostre sòl. Compost per una sèrie de grans cases, a més dels infinits albergs que proliferaren en el seu entorn, en el passat va arribar a ser una alqueria amb el seu Senyor, i amb una població activa que té molt a veure en la història de la nostra població.

En aquest paratge ens encontrem amb la Casa de Favanella, una casa senyorial d’elevat valor arquitectònic i gran volum edificat construïda en tres altures. El plànol de la casa parteix d’un nucli central quadrangular al que s’afegeixen dos laterals a la part posterior, de més senzilla construcció i menor altura, dedicats a les funcions agrícoles i ramaderes. Aquestes construccions laterals es tanquen conformant un pati.

En l’actualitat, la casa és utilitzada pels propietaris com a segona residència, existint una persona encarregada del seu manteniment durant tot l’any, però sense arribar a residir en ella. En els voltants de la finca es pot trobar una àmplia zona enjardinada amb un petit sender botànic i unes altres construccions menors. S’aconsegueix, d’aquesta manera, un espai afegit a la casa dedicat a l’escampament en les èpoques favorables de l’any.

La Canyada

La Finca de la Canyada s’ubica en una zona d’alt valor ecològic dins del terme municipal d’Onil, molt a prop del d’Ibi. Dins de la finca podem trobar diverses espècies arbòries de gran valor, algunes d’elles incloses dins del Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana, com ara el Pi Blanc (ja desaparegut) o l’Arboç de la Canyada.

La casa de la Canyada és possiblement la casa més gran ubicada en sòl rústic dins del terme d’Onil. Sense anar més lluny, la seua façana principal mesura seixanta metres de llargària i la seua superfície construïda ronda els cinc mil metres quadrats. A la part davantera de la vivenda ens hi trobem un gran pati, al mur del qual s’observen diverses garites i torres defensives.

Lamentablement, la finca de la Canyada és hui en dia notícia per uns altres motius totalment diferents. I és que un grup d’empresaris pretén construir un gran projecte turístic, comercial i empresarial que comptarà amb un camp de golf de 18 forats, un club de camp, un hotel rural en la casa que dona nom a la finca, un centre hípic, un ecobulevard i un parc tecnològic. Promotors i polítics pareixen no escarmentar i encara planifiquen aquestos macroprojectes en una època en què l’activitat urbanística ha tocat fons degut als seus abusos.

Casa Mossén Joan

És una casa de gran dimensions, senyorial, sobretot la part reservada als propietaris. Té capacitat per a dos famílies: la del mitger, que ocupa la part més humil; i la del propietari, que ho fa a la resta de la casa.

La casa té dos parts clarament diferenciades: la part destinada a la vivenda, amb dos altures i una cambra superior; i el pati i la zona destinada a corral, amb el seu característic mur coronat amb merlets.

La casa era habitada la major part de l’any pel mitger, persona al servei del propietari que duu l’explotació de les terres de manera constant i regular, ocupant-se, tanmateix, del seu manteniment. Els propietaris sols habitaven la vivenda en períodes estivals i dades assenyalades.

A meitat del segle XIX, la casa era propietat de la família Payá. En ella van ressidir el Cardenal Payá, personatge molt relacionat amb el poble d’Onil, i el seu nebot, José María Payá Alonso de Medina, els quals van saber mantenir-la amb certa gràcia.

Hui en dia, hi ha zones de la casa que es troben en situació de ruïna evident i altres que, a causa dels canvis de propietaris, i últimament, l’alteració de les seues funcions originals, han sigut rehabilitades prestant poca atenció a l’estètica original de l’edificació.