Monvari

Cap a l’est de la Serra d’Onil, situat al mig d’una valleta a 900 metres d’altura, ens trobem el mas de Monvari. La planta de la casa és en forma d’L, el tipus de planta predominant en els masos de la Serra d’Onil. Consisteix en realitat en afegir al tipus de planta rectangular un lateral en la façana davantera o posterior que acompleix les funcions de magatzem, estable o corral. Un altre dels elements característics dels masos de la zona que podem observar és el pati de reduïdes dimensions ubicat a la part davantera, on es troba la porta principal d’entrada a la casa.

El manteniment de la casa corre a càrrec del propietari simplement pel desig de mantindre-la habitable com a segona residència. Les terres de cultiu vinculades a aquest tipus de masos evolucionen en un doble sentit: o bé són abandonades, mantenint cultivat en alguns casos el propietari alguna xicoteta parcel·la de les més properes a la vivenda com activitat d’oci; o bé el cultiu de les terres es manté en actiu explotades directament pel propietari, el qual habita en algun nucli urbà proper a les terres i es desplaça al treball d’aquestes quan és necessari, però el mas roman deshabitat la major part de l’any. Aquest és el cas més simptomàtic de la profunda transformació que han sofert els masos quant al seu ús tradicional.

Als voltants de la casa, uns cinquanta metres cap al sud, ens trobem amb la font de Monvari, un naixement del qual brolla un aigua cristal·lina que en el seu dia donava l'abast als habitants de la casa.

Casa de Favanella

Introduirem ara un paratge vital per a l’esdevenir de les vides de la gent d’Onil al segle XIX: Favanella. Podem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que era, i possiblement encara siga, el paratge més bonic i alegre del nostre sòl. Compost per una sèrie de grans cases, a més dels infinits albergs que proliferaren en el seu entorn, en el passat va arribar a ser una alqueria amb el seu Senyor, i amb una població activa que té molt a veure en la història de la nostra població.

En aquest paratge ens encontrem amb la Casa de Favanella, una casa senyorial d’elevat valor arquitectònic i gran volum edificat construïda en tres altures. El plànol de la casa parteix d’un nucli central quadrangular al que s’afegeixen dos laterals a la part posterior, de més senzilla construcció i menor altura, dedicats a les funcions agrícoles i ramaderes. Aquestes construccions laterals es tanquen conformant un pati.

En l’actualitat, la casa és utilitzada pels propietaris com a segona residència, existint una persona encarregada del seu manteniment durant tot l’any, però sense arribar a residir en ella. En els voltants de la finca es pot trobar una àmplia zona enjardinada amb un petit sender botànic i unes altres construccions menors. S’aconsegueix, d’aquesta manera, un espai afegit a la casa dedicat a l’escampament en les èpoques favorables de l’any.

La Canyada

La Finca de la Canyada s’ubica en una zona d’alt valor ecològic dins del terme municipal d’Onil, molt a prop del d’Ibi. Dins de la finca podem trobar diverses espècies arbòries de gran valor, algunes d’elles incloses dins del Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana, com ara el Pi Blanc (ja desaparegut) o l’Arboç de la Canyada.

La casa de la Canyada és possiblement la casa més gran ubicada en sòl rústic dins del terme d’Onil. Sense anar més lluny, la seua façana principal mesura seixanta metres de llargària i la seua superfície construïda ronda els cinc mil metres quadrats. A la part davantera de la vivenda ens hi trobem un gran pati, al mur del qual s’observen diverses garites i torres defensives.

Lamentablement, la finca de la Canyada és hui en dia notícia per uns altres motius totalment diferents. I és que un grup d’empresaris pretén construir un gran projecte turístic, comercial i empresarial que comptarà amb un camp de golf de 18 forats, un club de camp, un hotel rural en la casa que dona nom a la finca, un centre hípic, un ecobulevard i un parc tecnològic. Promotors i polítics pareixen no escarmentar i encara planifiquen aquestos macroprojectes en una època en què l’activitat urbanística ha tocat fons degut als seus abusos.

Casa Mossén Joan

És una casa de gran dimensions, senyorial, sobretot la part reservada als propietaris. Té capacitat per a dos famílies: la del mitger, que ocupa la part més humil; i la del propietari, que ho fa a la resta de la casa.

La casa té dos parts clarament diferenciades: la part destinada a la vivenda, amb dos altures i una cambra superior; i el pati i la zona destinada a corral, amb el seu característic mur coronat amb merlets.

La casa era habitada la major part de l’any pel mitger, persona al servei del propietari que duu l’explotació de les terres de manera constant i regular, ocupant-se, tanmateix, del seu manteniment. Els propietaris sols habitaven la vivenda en períodes estivals i dades assenyalades.

A meitat del segle XIX, la casa era propietat de la família Payá. En ella van ressidir el Cardenal Payá, personatge molt relacionat amb el poble d’Onil, i el seu nebot, José María Payá Alonso de Medina, els quals van saber mantenir-la amb certa gràcia.

Hui en dia, hi ha zones de la casa que es troben en situació de ruïna evident i altres que, a causa dels canvis de propietaris, i últimament, l’alteració de les seues funcions originals, han sigut rehabilitades prestant poca atenció a l’estètica original de l’edificació.

Casa Tàpena

Situada a un parell de quilòmetres del Casc Urbà d’Onil, la Casa Tàpena és un antic mas propietat actualment de la Diputació d’Alacant, en els terrenys del qual s’ha habilitat un curiós espai natural amb diversos ambients mediterranis, un gran jardí en forma de laberint vegetal i una àrea recreativa, tot això als peus d’un zona muntanyosa situada entre la Serra d’Onil i l’Alt de Biscoi anomenada Favanella.

La casa ja existia a finals del s. XVIII i als seus peus s’ubica el pantà i la font natural de Favanella que donava abast a la casa, i que s'ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per als colivencs. L’entorn permet gaudir de la natura i la vegetació típica d'un bosc mediterrani.

La Casa Tàpena és una de les cases de major excel·lència des del punt de vista arquitectònic ubicades al terme d’Onil. Les tres altures en part de l’edificació, la coberta a quatre aigües, el bigam amb fusta de gran qualitat, el paviment amb lloses decorades en algunes estàncies, les grans reixes exteriors, etc., són característiques pròpies dels masos de major categoria.

El Somo

En la falda d’un turó que dona dom a la casa i ubicat en una zona pedregosa amb forta pendent, ens trobem amb les ruïnes del mas del Somo. De la casa, de reduïdes dimensions, a penes s’observen restes del perímetre exterior, hui en dia cobertes d’abundant vegetació.

Aquesta edificació, juntament amb el mas de la Mare de Déu de les Neus, són les dos úniques edificacions de la Serra d’Onil construïdes en una sola altura i amb coberta a una aigua. I és que la coberta a dos aigües presentava certs avantatges davant la coberta a una aigua, més econòmica i senzilla. Per exemple, la possibilitat d’ampliar la superfície edificada, el fet de reduir els inconvenients de les precipitacions tant en forma d’aigua com de neu...

El mas del Somo era una casa de condició humil, construïda amb els materials més bàsics i rudimentaris. No obstant això, la seua privilegiada situació la feia una propietat molt volguda i envejada.

La Mare de Déu de les Neus

Al cim del Tossal de Fontalbres ens trobem amb les ruïnes del mas de la Mare de Déu de les Neus. A penes queden restes del perímetre exterior de la casa i alguna que altra partició interior. Des d’aquest punt hi ha una àmplia panoràmica de la Foia de Castalla.

Es tractava d’una casa bloc amb pati, de caràcter humil i construcció tosca. Els materials utilitzats són bàsics i rudimentaris, i els elements decoratius inexistents.

La casa, cas estrany, estava construïda en una sola altura i amb coberta a una aigua. Els pocs casos que es donen de coberta a un aigua a la Serra d'Onil es corresponen amb masos abandonats i de poca superfície edificada. En aquestes situacions, la figura del masero i del propietari solia coincidir, doncs no hi havia grandària ni disposició que permetera allotjar a dos famílies en la casa.

Al costat d’aquest mas encontrem un bancal recentment repoblat de pins. A Onil se’l coneix com el Bancal del Miracle.