Maset de Meló

En un dels punts situats més al sud-oest de la població, junt a la carretera CV-793, ens trobem amb el Maset de Meló, un conjunt de construccions d’origen divers, en estat d'abandonament i amb parts que amenacen ruïna.

L'edifici més antic es correspon al nínxol principal de la masia. És un edifici de murs de maçoneria i coberta a dues aigües. De planta rectangular formada per tres crugies, les dues anteriors tenen una estructura de forjat de "revoltons" sobre jàssera i murs de càrrega i la posterior s’assenta sobre una línia d'arcs i espais voltats. A la planta baixa, aquest tram interior queda per baix de la cota del terreny adjacent, la qual cosa podria justificar la tècnica constructiva adoptada, buscant un efecte de contenció.

La planta baixa es va utilitzar com a bar-restaurant fins la dècada dels noranta, amb salons, magatzems, serveis i cuina. A les plantes superiors s'accedeix per un cos d'escala construït al centre del tram del fons. La primera planta conté les habitacions, disposades al voltant d'una dependència central, mentre que la segona es va a dedicar a cambra. A pesar de la diversitat de tècniques adoptades, l'edifici pareix una construcció unitària, sòlida i ben concebuda, que pot datar-se –pels materials emprats– entre l'últim deceni del segle XIX i els primers anys del segle XX.

A aquest cos principal se li afegeix pel nord un cos d'edificis més baixos, però de la mateixa tècnica, sense quasi acabats. Són corrals, quadres i un pallar, de datació pareguda a la de l'edifici principal. Continua per ordre cronològic un edifici adosat per l'angle sud, que correspon a les restes d'un celler de vins molt deteriorat. La coberta era de teula cerámica sobre cintres de fusta, a dues aigües. La nau única conserva restes de quatre dipòsits de formigó i bancs correguts de maçoneria i ciment.

Finalment, al nord-est de la façana principal s'adossa un edifici de planta quadrangular, amb coberta de fibrociment sobre cintres de fusta, a dues aigües, arruïnada, que pareix haver sigut utilitzat com a cuïna auxiliar. Davant l'entrada principal, s’obri un pati delimitat per un mur baix, de maçoneria i ciment, rematat per dentells decoratius. Al pati es pot accedir per una porta amb un tram d’escala, però al sud el mur s'interromp i permet el pas de vehicles fins l'interior. Fora del recinte, cap al sud, es conserva una piscina o bassa. 

Vistabella

En la vessant sud-est del Serral de Fontalbres, ens trobem amb l’enderrocat Mas de Vistabella. El nom de Vistabella no podia ser més encertat, atés que des d'aquest punt les panoràmiques sobre la Foia de Castalla són espectaculars. En primer terme tenim Castalla amb el seu castell reconstruït, així com la Serra de l'Arguenya, coberta de vegetació i reblerta de masos. Darrere, la Serra de Castalla, amb les Penyes de Litero i la Lloma Llarga; i a la seua esquerra, l'allargada i boscosa Serra del Maigmó, amb les majors altures de la comarca.

Tant l'edificació com les terres de l'explotació van ser abandonades a mitjans del segle passat i han evolucionat gradualment cap a una situació de ruïna. Les causes del seu abandó poden ser diverses però, donada la seua ubicació, es deu amb total seguretat a la dificultat de les comunicacions, en trobar-se en un dels llocs més abruptes i elevats de la serra i la impossibilitat d'introduir la mecanització en les terres.         

Tots aquests canvis no són sinó el reflex del fenomen de despoblament de les masies que hem vist en parlar de l'èxode rural esdevingut en la serra d'Onil.

Notes sobre la història del Cadastre

La situació actual del cadastre de rústica a Espanya és conseqüència de les diferentes orientacions legislatives que s'han derivat al llarg del temps; per això, ens sembra oportú realitzar una breu referència a les principals normes que han configurat l'actualitat d'aquesta institució en el nostre país. 

És en el regnat de Felipe V on s'introdueix el terme i el concepte modern de cadastre; es va establir un tipus de contribució i cadastre únic, que es va instituir en el Decret de Nova Planta, estructurant-lo de forma definitiva el Ministre Patiño en 1716. No obstant això, per a portar a la pràctica el nou sistema tributari era imprescindible dur a terme un registre o cadastre de totes les propietats immobles.

És a partir de la Reforma Tributària d'Alejandro Mon, per Llei de 23 de Maig de 1845, quan s'inicia la confecció de registres i cadastres de la propietat territorial. Per Llei de 24 d'Agost de 1896 i posteriorment la de 27 de Març de 1900, ja en la reforma de Fernández Villaverde, s'ordena la formació d'un Cadastre per masses de cultiu i classes de terreny, la rectificació i valoració de les cartilles avaluatories de la riquesa territorial i la formació d'un registre fiscal de finques i ramaderia.

El que cal ressaltar, és que en qualsevol d'aquestes etapes, sempre s'adverteix una funció primordial consistent a servir als interessos fiscals dels quals posseïen el poder en cada època.

A continuació adjuntem còpia de l'esbós planimètric del Terme Municipal d'Onil format per Llei de 24 d'Agost de 1896, on es poden observar totes les edificacions rústiques existents en aquell temps. Per a descarregar-lo en alta resolució, premeu ací: https://drive.google.com/open?id=0B50fzlJTDfcdbEx4VTJZQzNoV2M&authuser=0

La Font del Moro i la Mora Lletja

Conta la llegenda que durant la Reconquesta, els nobles nouvinguts desposseïren als moros de les millors terres que Onil tenia, de manera que aquests van haver d’aposentar-se en les terres més pobres, sempre a la part de la serra.

Així és que la Font del Moro, que és una finca en la part baixa de la Serra d’Onil, era regentada per un poderós moro descendent de les hosts de Boabdil.

Més amunt n’hi havia una altra finca anomenada La Mora Lletja; allí vivia una mora que era menyspreada per mora i per lletja, sent la burla dels nobles cristians.

En canvi, per estes terres també hi vivia una mora d’ulls blaus i cara morena la qual sí que gojava dels favors dels nobles que per ací habitaven, degut a la seua bellesa. Esta mora era tractada i considerada amb tota classe de deferències, ja que al ser tan bonica, els nobles colivencs gojaven dels seus favors amorosos. Aquesta vivia en la casa que hui coneixem com Caseta Mora, eixa caseta a les esquenes de la finca de la Torre ubicada en el cor de l’horta de Favanella.

A més a més, la moreta d’ulls blaus tenia els drets a les aigües de la Font de Favanella. En canvi, a la desventurada mora lletja no la deixaven ni tan sols baixar a omplir els seus cànters d’aigua a la font. Es pot veure la gran injustícia que amb ella feien aquells nobles.

Com hem dit abans, en la Font del Moro vivia un poderós moro que començà a tractar a la mora lletja amb l’estima i respecte que ella es mereixia, de manera que la deixava omplir els seus cànters d’aigua en la seua font i llavar la roba en la seua basseta; i com, tot i que era una mora lletja, tenia unes nobles virtuts, resulta que el moro va acabar casant-se amb ella.

Però, al cap d’uns quants anys, quan la parella ja tenia set o vuit xiquets, va succeir que foren desterrats tots els moros que quedaven per estes terres i expulsats a l’Àfrica, de manera que els va tocar anar-se’n.

Se n’anaren amb un gran pessic al cor, perquè havien deixat en la Font del Moro i en la Mora Lletja els millors anys de la seua vida.

Quan els seus fills foren ja grans, homes ben fornits en edat de lluitar, s’allistaren en l’exèrcit i van vindre a atacar les costes des de Cullera fins Alacant, a les ordres del Dragut, sempre amb la idea de recuperar allò que ací havia sigut d’ells, i d’on, de manera brutal, van ser desterrats, sent com era aquesta terra tan seua com hui és nostra.

Pot dir-se que no venien per saquejar-la, com s’ha contat sempre, sinó més bé per la nostàlgia que a tots ens produeix quan ens allunyem de la nostra terra d’origen.

Doncs bé, quatre dels fills del moro de la Font i de la mora lletja, vingueren en les naus del Dragut i atacaren La Vila Joiosa. En el desembarcament, que tingué lloc el dia de Santa Marta, moriren dos dels germans, i els altres dos es van endinsar cap a les terres de l’interior, però no van poder passar de la Penya de Xixona, des d’on van divisar la Foia de Castalla i allò que més els interessava a ells: Onil i les seues terres.

Quan van poder tornar a casa i van relatar als seus pares tot el que havia succeït, aquests no van sentir pena per la mort dels seus dos altres fills, ja que deien: ...els nostres fills descansen en la terra d’Alacant, on nosaltres voldríem que reposaren les nostres despulles... I s’alegraren també de saber que els dos fills que havien tornat havien vist una altra vegada la seua terra i la dels seus avantpassats, i a la qual tots ells, com colivencs que eren, els haguera agradat tornar a morir: la terra que els havia vist nàixer.

La Volta de Baix

El mas de la Volta de Baix se situa a escasos 500 metres del casc urbà de la població, en direcció est, als peus del barranc de les Penyes Roges.

Es tracta d’una edificació de planta irregular construïda en tres altures, coberta a dos aigües i un ampli jardí en la part davantera. Al cos principal s’adossen altres de menor grandària de caràcter agrícola.

Les edificacions de tres altures suposaven a la seua època una major complexitat en la construcció i una major disponibilitat econòmica. Aquest cas es dona, sobretot, als masos que se situen més a prop dels nuclis urbans que rodegen la Serra d’Onil. Aquestes edificacions anaven sent absorbides per la població a mesura que creixia el seu casc urbà, de manera que el seu propietari encontrava assequible condicionar-les per a viure tot l’any i desplaçar-se al treball diàriament.

Observem una ordenació regular de buits de façana. El pis principal compta amb balcons i la segona planta o cambra amb buits de menor grandària.

En l'actualitat, la vivenda és habitada amb prou continuïtat pels propietaris, però la seua dedicació no és l’agricultura. Per tant, les terres són abandonades en la seua major part i aquelles que es mantenen explotades ho són a manera de segona dedicació i normalment amb l’ajuda d’una persona encarregada a la qual es remunera per serveis concrets.

L'Ombria

El mas de l’Ombria és una casa que s’ubica en una vessant del Barranc dels Planets, al nord-est del nucli urbà. La casa rep el seu nom degut a la seua posició en una zona muntanyosa orientada a esquenes del sol, és a dir, en la zona d’ombra orogràfica, pel que la quantitat de radiació solar que rep és molt menor que la que tindria si no tingués el relleu que intercepta gran part dels rajos solars.

La casa constava de coberta a quatre aigües el bloc principal de dos altures destinat a vivenda i dos laterals de més senzilla construcció i menor altura destinats a magatzem. Els dos laterals es tancaven per darrere conformant, aleshores, el pati posterior.

En el seu origen va ser un mas de gran excel·lència amb murs de maçoneria revocada i presència d’elements de reforç de més categoria. El bigam era de fusta bastant treballada i de qualitat. A més, la casa no estava exempta d'una certa dedicació a l’estètica, com ara els balcons totalment enreixats i les pintures decoratives en algunes estàncies.  

El mas va ser abandonat allà per meitat del segle passat i va evolucionar paulatinament cap a una situació de ruïna. Cal dir que la vivenda ha sigut recentment restaurada, no obstant això, ha perdut la major part del seu encant degut a que no s’ha prestat cap atenció a la seua estètica original.

L'Argilar

Als peus de la Serra d'Onil, cap a l'oest de la població, ens trobem amb el mas de l'Argilar. Els abundants sediments i dipòsits minerals de material granulós molt fi existents al terreny donen nom tant a la partida com al mas.

Es tracta d’una casa humil, gairebé sense detall en la construcció, amb dos altures i  a dos aigües l’estructura principal, i una altura i un aigua les construccions laterals, que acomplien les funcions de magatzem, estable o corral.

Hui en dia es dona la curiosa situació en què la casa es troba totalment abandonada i pràcticament en ruïna, però les terres que s’explotaven des de la mateixa segueixen sent treballades, almenys en part.  

Monvari

Cap a l’est de la Serra d’Onil, situat al mig d’una valleta a 900 metres d’altura, ens trobem el mas de Monvari. La planta de la casa és en forma d’L, el tipus de planta predominant en els masos de la Serra d’Onil. Consisteix en realitat en afegir al tipus de planta rectangular un lateral en la façana davantera o posterior que acompleix les funcions de magatzem, estable o corral. Un altre dels elements característics dels masos de la zona que podem observar és el pati de reduïdes dimensions ubicat a la part davantera, on es troba la porta principal d’entrada a la casa.

El manteniment de la casa corre a càrrec del propietari simplement pel desig de mantindre-la habitable com a segona residència. Les terres de cultiu vinculades a aquest tipus de masos evolucionen en un doble sentit: o bé són abandonades, mantenint cultivat en alguns casos el propietari alguna xicoteta parcel·la de les més properes a la vivenda com activitat d’oci; o bé el cultiu de les terres es manté en actiu explotades directament pel propietari, el qual habita en algun nucli urbà proper a les terres i es desplaça al treball d’aquestes quan és necessari, però el mas roman deshabitat la major part de l’any. Aquest és el cas més simptomàtic de la profunda transformació que han sofert els masos quant al seu ús tradicional.

Als voltants de la casa, uns cinquanta metres cap al sud, ens trobem amb la font de Monvari, un naixement del qual brolla un aigua cristal·lina que en el seu dia donava l'abast als habitants de la casa.

Casa de Favanella

Introduirem ara un paratge vital per a l’esdevenir de les vides de la gent d’Onil al segle XIX: Favanella. Podem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que era, i possiblement encara siga, el paratge més bonic i alegre del nostre sòl. Compost per una sèrie de grans cases, a més dels infinits albergs que proliferaren en el seu entorn, en el passat va arribar a ser una alqueria amb el seu Senyor, i amb una població activa que té molt a veure en la història de la nostra població.

En aquest paratge ens encontrem amb la Casa de Favanella, una casa senyorial d’elevat valor arquitectònic i gran volum edificat construïda en tres altures. El plànol de la casa parteix d’un nucli central quadrangular al que s’afegeixen dos laterals a la part posterior, de més senzilla construcció i menor altura, dedicats a les funcions agrícoles i ramaderes. Aquestes construccions laterals es tanquen conformant un pati.

En l’actualitat, la casa és utilitzada pels propietaris com a segona residència, existint una persona encarregada del seu manteniment durant tot l’any, però sense arribar a residir en ella. En els voltants de la finca es pot trobar una àmplia zona enjardinada amb un petit sender botànic i unes altres construccions menors. S’aconsegueix, d’aquesta manera, un espai afegit a la casa dedicat a l’escampament en les èpoques favorables de l’any.

La Canyada

La Finca de la Canyada s’ubica en una zona d’alt valor ecològic dins del terme municipal d’Onil, molt a prop del d’Ibi. Dins de la finca podem trobar diverses espècies arbòries de gran valor, algunes d’elles incloses dins del Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana, com ara el Pi Blanc (ja desaparegut) o l’Arboç de la Canyada.

La casa de la Canyada és possiblement la casa més gran ubicada en sòl rústic dins del terme d’Onil. Sense anar més lluny, la seua façana principal mesura seixanta metres de llargària i la seua superfície construïda ronda els cinc mil metres quadrats. A la part davantera de la vivenda ens hi trobem un gran pati, al mur del qual s’observen diverses garites i torres defensives.

Lamentablement, la finca de la Canyada és hui en dia notícia per uns altres motius totalment diferents. I és que un grup d’empresaris pretén construir un gran projecte turístic, comercial i empresarial que comptarà amb un camp de golf de 18 forats, un club de camp, un hotel rural en la casa que dona nom a la finca, un centre hípic, un ecobulevard i un parc tecnològic. Promotors i polítics pareixen no escarmentar i encara planifiquen aquestos macroprojectes en una època en què l’activitat urbanística ha tocat fons degut als seus abusos.

Casa Mossén Joan

És una casa de gran dimensions, senyorial, sobretot la part reservada als propietaris. Té capacitat per a dos famílies: la del mitger, que ocupa la part més humil; i la del propietari, que ho fa a la resta de la casa.

La casa té dos parts clarament diferenciades: la part destinada a la vivenda, amb dos altures i una cambra superior; i el pati i la zona destinada a corral, amb el seu característic mur coronat amb merlets.

La casa era habitada la major part de l’any pel mitger, persona al servei del propietari que duu l’explotació de les terres de manera constant i regular, ocupant-se, tanmateix, del seu manteniment. Els propietaris sols habitaven la vivenda en períodes estivals i dades assenyalades.

A meitat del segle XIX, la casa era propietat de la família Payá. En ella van ressidir el Cardenal Payá, personatge molt relacionat amb el poble d’Onil, i el seu nebot, José María Payá Alonso de Medina, els quals van saber mantenir-la amb certa gràcia.

Hui en dia, hi ha zones de la casa que es troben en situació de ruïna evident i altres que, a causa dels canvis de propietaris, i últimament, l’alteració de les seues funcions originals, han sigut rehabilitades prestant poca atenció a l’estètica original de l’edificació.

Casa Tàpena

Situada a un parell de quilòmetres del Casc Urbà d’Onil, la Casa Tàpena és un antic mas propietat actualment de la Diputació d’Alacant, en els terrenys del qual s’ha habilitat un curiós espai natural amb diversos ambients mediterranis, un gran jardí en forma de laberint vegetal i una àrea recreativa, tot això als peus d’un zona muntanyosa situada entre la Serra d’Onil i l’Alt de Biscoi anomenada Favanella.

La casa ja existia a finals del s. XVIII i als seus peus s’ubica el pantà i la font natural de Favanella que donava abast a la casa, i que s'ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per als colivencs. L’entorn permet gaudir de la natura i la vegetació típica d'un bosc mediterrani.

La Casa Tàpena és una de les cases de major excel·lència des del punt de vista arquitectònic ubicades al terme d’Onil. Les tres altures en part de l’edificació, la coberta a quatre aigües, el bigam amb fusta de gran qualitat, el paviment amb lloses decorades en algunes estàncies, les grans reixes exteriors, etc., són característiques pròpies dels masos de major categoria.

El Somo

En la falda d’un turó que dona dom a la casa i ubicat en una zona pedregosa amb forta pendent, ens trobem amb les ruïnes del mas del Somo. De la casa, de reduïdes dimensions, a penes s’observen restes del perímetre exterior, hui en dia cobertes d’abundant vegetació.

Aquesta edificació, juntament amb el mas de la Mare de Déu de les Neus, són les dos úniques edificacions de la Serra d’Onil construïdes en una sola altura i amb coberta a una aigua. I és que la coberta a dos aigües presentava certs avantatges davant la coberta a una aigua, més econòmica i senzilla. Per exemple, la possibilitat d’ampliar la superfície edificada, el fet de reduir els inconvenients de les precipitacions tant en forma d’aigua com de neu...

El mas del Somo era una casa de condició humil, construïda amb els materials més bàsics i rudimentaris. No obstant això, la seua privilegiada situació la feia una propietat molt volguda i envejada.

La Mare de Déu de les Neus

Al cim del Tossal de Fontalbres ens trobem amb les ruïnes del mas de la Mare de Déu de les Neus. A penes queden restes del perímetre exterior de la casa i alguna que altra partició interior. Des d’aquest punt hi ha una àmplia panoràmica de la Foia de Castalla.

Es tractava d’una casa bloc amb pati, de caràcter humil i construcció tosca. Els materials utilitzats són bàsics i rudimentaris, i els elements decoratius inexistents.

La casa, cas estrany, estava construïda en una sola altura i amb coberta a una aigua. Els pocs casos que es donen de coberta a un aigua a la Serra d'Onil es corresponen amb masos abandonats i de poca superfície edificada. En aquestes situacions, la figura del masero i del propietari solia coincidir, doncs no hi havia grandària ni disposició que permetera allotjar a dos famílies en la casa.

Al costat d’aquest mas encontrem un bancal recentment repoblat de pins. A Onil se’l coneix com el Bancal del Miracle.

El Collao

El mas del Collao es troba en l’actualitat abandonat i a males penes es manté en peu, encara que hi ha evidències que ens fan pensar que no fa massa temps encara estava ocupat, com ara l’engrunsadora que hi ha sota la casa. Tal i com ja hem comentat en altres posts, el procés d’abandó ha afectat majoritàriament als masos situats en les zones de més altitud, amb dificultat de comunicació i on el terreny té més pendent.

El mas té una ubicació nord-est, aspecte estrany i que ens fa pensar que va voler donar-se-li preferència a disposar la façana principal a favor de la pendent a canvi de perdre l’orientació sud-est. L’orientació sud-est és la predominant entre els masos de la serra d’Onil i, per tant, es pot pensar en una clara predisposició a disposar la vivenda de manera que reba el major influx de calor solar com a defensa davant un hivern dur i rigorós.

Per davall de l´era de la casa, entre estrets bancals d’oliveres ens trobem amb la font que donava l’abast a la casa. Les necessitats d’aigua per a la vivenda condicionaven en gran manera la localització dels masos en moltes ocasions. De la font a penes brolla l´aigua gota a gota, i no perquè s´haja assecat el naixement, sinó perquè l´aigua es perd. Sota la font, entre els avellaners, de vegades corre un rierol que, fins i tot, arriba a formar un toll.

El Tormet

El Tormet era un refugi de reduïdes dimensions, estimadíssim pels habitants d'Onil. Era de propietat particular, però estava al servei i disposició de qui ho sol·licitara.

Està situat front a la Penya del Tormo i encarat cap a sol naixent. Davant la casa es forma una xicoteta replaceta tancada per un baix mur d'obra, des d'on hi ha una bellíssima vista al migdia. Per tant, la Marjal i Castalla estan en el seu punt de mira.

Cap a la part nord, dos colossals anouers donen ombra al brollador i la seua basseta.

En les rodalies d'aquesta finca s'han trobat restes arqueològiques que aconsellen una especial protecció. Les restes estan molt relacionades amb les trobades en la finca del Fontanal, donada la seua proximitat. 

Casa de Franco

Era una grandíssima casa de cultiu ubicada en la partida del mateix nom. D'una banda, estava la part noble, adequada per a vivenda de l'amo. D'altra, el domicili de la família que la cultivava, sòbria, confortable amb una foraca encesa durant tot l'hivern ininterrompudament i abundants habitacions amb la seua corresponent alcova. La resta, corrals, quadres i cellers. Adossada a la façana principal, hi havia una parra que, a més de proporcionar ombra, produïa un raïm riquíssim.

Allí van viure moltes generacions de llauradors amb les seues respectives famílies nombroses. El fill major substituïa el pare en la desitjada herència de servir l'amo.

En la Casa de Franco hi havia, a prop de l'era de pa trillar, un pi gran i bellíssim que es divisava a llarga distància, de manera que podia localitzar-se la casa pel dit arbre.

En l'actualitat, la casa es troba en bon estat de conservació, ja que recentment s'ha realitzat una rehabilitació tant de les façanes com de la coberta. No obstant, ha perdut part del seu encant, a l'haver prestat poca atenció a l'estètica original de la vivenda.

Tahuenga

El mas de Tahuenga es situa en la falda de la vessant de la solana del mateix nom, aproximadament a 930 metres d’altura en la zona nord-est de la Serra d’Onil.

Es tracta d’una edificació que a dures penes es manté en peu on l’estructura principal és de dos altures i a dos aigües, amb un pati situat a la part davantera de la casa. A la edificació principal se li afegeixen diverses construccions, també en la part davantera, d’una altura i un aigua, destinades a magatzem, estable o corral.

És un tipus de casa amb murs de maçoneria revocada i presència d’elements de reforç de més categoria, com ara els carreus ben llaurats en els cantons. El forjat es realitza amb bigam de fusta bastant treballada. La casa no està exempta de una certa dedicació a l’estètica.

El mas va ser abandonat allà per meitat del segle passat i ha evolucionat paulatinament cap a una situació de ruïna. En aquest cas, les terres van ser abandonades juntament amb la vivenda. Cal dir, que el procés d’abandó ha afectat, en general, als masos ubicats en els llocs més abruptes o elevats de la Serra d’Onil, amb dificultat de comunicació i on el terreny té més pendent i, per tant, les terrasses menys superfície, fet que incideix en la seua escassa rendibilitat.

Ens crida l’atenció la presència d’una finestra centenària en la façana nord de l’edificació, amb la inscripció “1912” marcada amb claus i que ens porta enyorances d’un passat bucòlic, nostàlgic i evocador.

El Tormo

Prop de la població, cap a l'Oest i ja als dominis de la Serra d'Onil, ens encontrem amb la casa del Tormo. Es tracta d'una vasta mansió senyorial de dos altures més un torreó, ja construïda cap a finals del segle XIX.

En l'actualitat, la casa es troba en molt bon estat de conservació. La seua situació actual ha representat un canvi d'ús cap a funcions residencials i d'escampament, de tal manera que actualment s'utilitza com a segona residència. La casa roman deshabitada la major part de l'any, i és utilitzada ocasionalment pels seus propietaris durant el període vacacional o en caps de setmana. De l'explotació de les terres s'encarrega un mitger, que ja no habita la vivenda, però la visita i la manté ocasionalment.

El paratge on s'ubica la finca, muntés, agrest i ondulat, va servir durant molts anys per a reunir mossos i mosses als dies de Pàscua per a gaudir d'una de les més típiques tradicions colivenques, menjar "la mona".

La Cava

Altra de les cases que per aquells temps existia, encara que hui en dia està pràcticament a terra, és la Cava. Aquesta casa posseïa un brollador abundant d'aigua que sortia de dins d’un alcavó i que va donar origen a una bassa molt gran, al menys per a aquells temps.

L'aigua, abundant, va donar lloc a un llavador "públic", perquè a ell acudien sense autorització les mestresses de casa al menys tres vegades a l'any: en Festes d'Abril, en Festes del Nostre Senyor Robat i en Nadal. Eren dates de grans bugades ja que la festivitat ho requeria.

La dona d'aquella època, diligent sempre, va demostrar gran predisposició a la neteja. Una vegada acabada la bugada i seca la roba, a poqueta nit tornava a casa i la primera feina era col·locar la roba als armaris, entre sucosos fruits de codony que impregnaven de dolç olor el que allí hi havia guardat.

Altre dels atractius que tenia la Cava eren els peixets de colors que nedaven per les seues aigües. Els xiquets, mentre les seues mares llavaven, s'entretenien llançant-li molletes de pa i mirant-los com es barallaven per caçar-les.