Conta la llegenda que durant la Reconquesta, els nobles
nouvinguts desposseïren als moros de les millors terres que Onil tenia, de
manera que aquests van haver d’aposentar-se en les terres més pobres, sempre a
la part de la serra.
Així és que la Font del Moro, que és una finca en la part
baixa de la Serra d’Onil, era regentada per un poderós moro descendent de les hosts de Boabdil.
Més amunt n’hi havia
una altra finca anomenada La Mora Lletja; allí vivia
una mora que era menyspreada per mora i per lletja, sent la burla dels nobles
cristians.
En canvi, per estes terres també hi vivia una mora d’ulls
blaus i cara morena la qual sí que gojava dels favors dels nobles que per ací
habitaven, degut a la seua bellesa. Esta mora era tractada i considerada amb
tota classe de deferències, ja que al ser tan bonica, els nobles colivencs
gojaven dels seus favors amorosos. Aquesta vivia en la casa que hui coneixem com
Caseta Mora, eixa caseta a les esquenes de la finca de la Torre ubicada en el
cor de l’horta de Favanella.
A més a més, la moreta d’ulls blaus tenia els drets a les
aigües de la Font de Favanella. En canvi, a la desventurada mora lletja no la
deixaven ni tan sols baixar a omplir els seus cànters d’aigua a la font. Es pot
veure la gran injustícia que amb ella feien aquells nobles.
Com hem dit abans, en la Font del Moro vivia un poderós moro que començà a tractar a la mora
lletja amb l’estima i respecte que ella es mereixia, de manera que la deixava
omplir els seus cànters d’aigua en la seua font i llavar la roba en la seua
basseta; i com, tot i que era una mora lletja, tenia unes nobles virtuts,
resulta que el moro va acabar casant-se amb ella.
Però, al cap d’uns quants anys, quan la parella ja tenia
set o vuit xiquets, va succeir que foren desterrats tots els moros que quedaven
per estes terres i expulsats a l’Àfrica, de manera que els va tocar anar-se’n.
Se n’anaren amb un gran pessic al cor, perquè havien
deixat en la Font del Moro i en la Mora Lletja els millors anys de la seua
vida.
Quan els seus fills foren ja grans, homes ben fornits en
edat de lluitar, s’allistaren en l’exèrcit i van vindre a atacar les costes des
de Cullera fins Alacant, a les ordres del Dragut, sempre amb la idea de
recuperar allò que ací havia sigut d’ells, i d’on, de manera brutal, van ser
desterrats, sent com era aquesta terra tan seua com hui és nostra.
Pot dir-se que no venien per saquejar-la, com s’ha contat
sempre, sinó més bé per la nostàlgia que a tots ens produeix quan ens allunyem
de la nostra terra d’origen.
Doncs bé, quatre dels fills del moro de la Font i de la
mora lletja, vingueren en les naus del Dragut i atacaren La Vila Joiosa. En el
desembarcament, que tingué lloc el dia de Santa Marta, moriren dos dels
germans, i els altres dos es van endinsar cap a les terres de l’interior, però
no van poder passar de la Penya de Xixona, des d’on van divisar la Foia de
Castalla i allò que més els interessava a ells: Onil i les seues terres.
Quan van poder tornar a casa i van relatar als seus pares
tot el que havia succeït, aquests no van sentir pena per la mort dels seus dos
altres fills, ja que deien: ...els nostres fills descansen en la terra
d’Alacant, on nosaltres voldríem que reposaren les nostres despulles... I
s’alegraren també de saber que els dos fills que havien tornat havien vist una
altra vegada la seua terra i la dels seus avantpassats, i a la qual tots ells,
com colivencs que eren, els haguera agradat tornar a morir: la terra que els
havia vist nàixer.
